No, no s'ha fet cap troballa que demostri que la llegenda del patró de Catalunya l'hagi escrit Yukio Mishima. Si aquest fos el cas el final del Sant hagués sigut molt diferent, i és això sobre el que vol tractar aquest article. Especular, a partir de les vivències de Mishima com reformularia ell aquesta història.
De ben petit Kimitake Hirakoa, encara faltaran uns anys per donar-se a conèixer com a Mishima, educat per la seva àvia Natsu és un gran lector. Li fascinen les històries de soldats, guerrers i herois, sobretot aquelles en les que el protagonista sacrifica llur vida pel seu objectiu. El menut Hirakoa recrearà aquestes escenes en els seus jocs infantils tot cridant "Estic mort!". Sembla com si de petit ja volgués anunciar el seu sacrifici per denunciar la deriva cultural de Japó.
Amb cinc anys era habitual veure'l observar una imatge d'un dels llibres de la seva àvia. En aquest retrat es podia veure un cavaller amb una armadura platejada i un elm obert, empunyant l'espasa i muntant el seu cavall blanc. Kimitake mai s'atreví a girar el full perquè "creia que el matarien a la següent imatge: si giro el full, segur que el veig morir", explica Mishima al llibre Confessions d'una màscara. Mishima va saber després que aquell cavaller era en realitat Joana d'Arc.
Un altre exemple que trobem al llibre citat anteriorment és quan parla del conte d'Andersen "El follet de la Rosa" on un jove és brutalment assassinat per l'esquena mentre observa i besa una rosa i pensa en la seva estimada. Ho deixa ben clar, li agradaven les històries de prínceps sempre i quan el seu destí fos una tràgica mort: "m'enamorava tot aquell jove que hagués de morir".
L'exemple que ens dóna més indicis de com Kimitake s'imaginaria la història del cavaller creuat la trobem a la història del príncep hongarès que s'enfronta amb la seva espasa a un drac que "expressava la determinació de la mort", Kimitake estava convençut que "el príncep estava destinat a morir". L'infant s'emportà una forta desil·lusió quan descobreix que el príncep un cop digerit pel drac sortia a l'exterior sense cap ferida per celebrar la victòria front la bèstia. Mishima estava indignat i reformulà la història tot tapant amb les mans les parts del text que no li agradaven deixant la història d'aquesta manera: "Sense perdre ni un segon, el drac es menjà al príncep pedaç a pedaç. Això va arribar al límit del que el jove podia suportar però amb tot el coratge va suportar la tortura amb fermesa fins acabar despedaçat. Llavors com un llampec caigué al terra i morí". Ibíd
És a partir d'aquestes vivències que ens explica Mishima que podem especular com seria el final de la llegenda de Sant Jordi si ell l'hagués escrit:
Fa centenars d'anys una bestia terrible espantava la població de Montblanc. Aquest drac vingut dels inferns es podia desplaçar per mar, per l'aire i pel terra i atemoria als vilatans que ràpidament veien com els ramat i la collita que havien treballat durant tot l'any quedaven en no res. L'exèrcit del rei i desenes de guerrers es van enfrontar al foc de la bèstia però tot va resultar ser en va. Tots acabaven morts i engolits pel drac.
Per tal de calmar la bèstia el rei proposà oferir diàriament dos bens en sacrifici, això oferí una treva intranquil·la als montblanquins. Acabats els bens li donaren bous i mules fins que s'esgotaren tots els animals. El poble decidí llavors fer un sorteig amb els noms de tots els vilatans i oferir la persona seleccionada al drac. El rei hi està d'acord i hi posà el seu nom també però confessà al seu cercle més íntim que no hi posaria el nom de la seva filla. La princesa se n'acabà assabentant i demanà ser la mà que agafés el paper amb el nom de la propera víctima. Al disposar la mà dins de la caixa un paper eixí de la màniga de la princesa, l'agafà i l'ensenyà a tothom. Era el seu nom! Ella es va voler sacrificar pel futur del seu poble. Abans de partir cap a la seva dissort la princesa amagà una daga entre la seva vestimenta amb l'objectiu de fer un atac mortal al drac quan menys s'ho esperés, s'acomiadà i anà a l'encontre de la seva desgràcia.
El drac quedà encisat per la seva fragància, la seva senzilla bellesa i la seva delicadesa i decidí retenir la princesa en un acte d'admiració i gelosia. El pla de la princesa estava funcionant però malauradament aquella bèstia no li treia els ulls de sobre.
De terres llunyanes arribà a Montblanc un cavaller muntat en un cavall blanc, portava una armadura platejada i brillant sota una túnica blanca amb un emblema al pit, per defensar-se duia un escut blanc creuat per una creu vermella i per atacar una gran espasa. El seu nom era Jordi i venia a alliberar la princesa i al poble de les urpes del dimoni.
Arribat al cau del drac començà una ferotge lluita entre drac i cavaller. La bestia bramulava, llençava foc per la boca i amb les seves ales creava ràfegues de vent contra el cavaller que es defensava amb el seu escut i atacava amb la seva espasa. Finalment el cavaller, fatigat, ferí el drac i aprofità que la bèstia queia a terra i semblava que no es movia per alliberar la princesa... El drac en veié les intencions d'en Jordi expulsà la última reserva de sofre que tenia dins del cos, fent una forta onada de foc cap a la princesa! El cavaller, cansat, deixà l'escut per poder ser més àgil i es disposà amb els braços en forma de creu entre el perillós atac i la princesa. El drac, ara sí, caigué sense cap força i deixa els seus ulls en blanc per sempre. El cavaller es desplomà al terra amb un somriure als llavis i el seu cos calcinat. Malauradament l'armadura, que encara era rogent, no va impedir la seva mort.
La princesa espantada per tot el que acabava de passar s'acostà al seu heroi i li prometé fidelitat per sempre, tragué la seva daga i s'obrí el ventre lligant així el seu destí a la del seu salvador. El cos de la princesa, disposat sobre el del cavaller, començà a brollar sang i quan aquesta entrà en contacte amb la sang de l'heroi caigut, un miracle succeí: els prats es tornaren rojos de roses, els arbres nus tornaren a florir, els núvols foscos desaparegueren per deixar pas a un cel blau i els rius buits per la sequedat de l'ambient tornaren a brollar amb força.
La pau i l'ordre tornà al Regne de Montblanc gràcies al sacrifici de dos joves enamorats.
No cal témer la mort del cos sinó la de l'esperit
Yukio Mishima
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada