Era Yukio Mishima feixista?

 "No ens oposem a tota revolució. Al que ens oposem és a qualsevol classe de pla o acció, siguin o no violents, que aspiri a vincular el comunisme amb el poder administratiu"

En aquest capítol realitzarem la difícil tasca d'analitzar la ideologia de Yukio Mishima. Hi ha tres factors pels quals no serà fàcil, el primer, i obvi, és que no podem interpel·lar-lo i per tant només podem fer suposicions i especulacions; el segon, la distància temporal que ens separa i que per tant entrem a valorar conceptes del segle passat amb criteris influenciats pel que ja s'ha escrit; i el tercer, per un concepte de cultura, és impossible explicar en termes occidentals el seu ideari polític. Per entendre algunes declaracions de Mishima sobre Hitler hem d'entendre que Mishima no és europeu i que per tant, com tots els orientals, veuen el feixisme com una cosa llunyana d'Europa. La seva ètica i la seva moral no els escapça de fer bromes, banalitzacions o lloances a aquests règims perquè no els han viscut.

La declaració ideològica de Mishima és el Eirei no Koe, una història ficticia que tracta de Samurais i Kamikazes que desafien l'Emperador amb la intenció de fer-se el Seppuku. En parlarem més endavant. Yuko Mishima donarà la seva vida al servei de l'antic Japó i l'Emperador i serà aquest tarannà més conservador que el porten a ser acusat de feixista sovint per mitjans de comunicació estrangers. La meva opinió després d'intentar desglossar la seva activitat política és que Yuko Mishima era un patriota, amb excentricitats, però no un feixista.

 
L'any 1969, Mishima, cansat de l'acusació de feixista i amb aquella ironia que caracteritza els artistes presenta una obra que anomenarà El meu amic Hitler. En el cartell d'aquesta obra sortirà rodejat d'esvàstiques  i es repartirà una nota entre el públic que resarà "himne maligne, cantat al perillós heroi Hitler per el perillós pensador Mishima" i també adverteix "Tots em pregunten si tant m'agrada Hitler. Escriure sobre un home no vol dir que m'agradi. En veritat Hitler em fascina, però no m'agrada. Era un geni polític, però no un heroi. Era sinistre, com tot el segle vint".

Yukio Mishima amb l'actor que interpreta Adolf Hitler

 
A l'obra -la qual destaca pel seu esperit satíric, àcid i irònic contra el govern actual de Japó- es burla dels crítics, comentaristes polítics i del govern de centre. Durant l'obra no s'analitza el caràcter del cabdill alemany ni se'l jutga, sinó que es fa servir la seva figura per buscar un paral·lelisme. L'acció està basada en la "nit dels ganivets llargs" i el qualificatiu "el meu amic" és el que Röhm -militar alemany  fundador de les S.A.- aplica a Hitler al qui acabarà fent matar.

Al govern de centre li dedica l'escena final on veiem a l'empresari alemany que es va oposar al nazisme, fins que aquest el va ajudar a deslliurar-se del moviment sindicalista de les seves fàbriques, anomenat Krupp felicitant a Hitler per haver-se desempallegat d'un sol cop d'aquells que el molestaven des de la dreta a l'esquerra i Hitler contesta "en política sempre convé caminar pel centre".

A Mishima li molesten per igual el nazisme i el feixisme per motius ideològics, estètics i personals. Ja s'ha dit en el capítol que tracta la seva infància  que el pare del Mishima li va donar una educació militar i el pare obligava al seu fill a llegir texts relacionats amb el nacionalsocialisme i el feixisme, amb el pas dels anys Yukio Mishima acaba per avorrir aquests tipus de texts fins al punt de detestar-los i per tant no tolera que ningú el titlli amb aquestes etiquetes. Ho veiem quan Scott Stokes, periodista anglès i un dels seus biògrafs, l'entrevista per primera vegada i Mishima li demana "perquè esteu tant interessat en dretosos tant perillosos com nosaltres?" després que l'anglès publiqués un article al Times de Londres amb un gran titular que deia L'exèrcit japonès entrena a un grup d'extrema dreta. El dia de la mort de Mishima escriu (retraient-se no haver-ho previst i evitar el desenllaç) "...vaig ignorar les advertències de Mishima sobre les seves intencions. Oblidant que era un acte dretós, em vaig deprimir per l'abandonament d'un amic". El cert és que Mishima va mantenir certa amistat amb el periodista

Si tornem a l'any 1969 trobarem que va participar en diversos col·loquis i trobades amb estudiants d'esquerres on s'hi trobaven diversos joves d'ideologia comunista. Al maig del 69 trobem la trobada més coneguda amb la branca més radical del sindicat Zengakuren anomenada Zenkyoto. Yuko Mishima va descartar la protecció policial que se li havia ofert per presentar-se a l'acte i va tenir el valor d'entrar tot sol a l'amfiteatre on s'hi trobaven 2500 alumnes tot i que més tard confessà que "estava tant nerviós com si anés a entrar a la gola del llop". Mishima a la tarima, rodejat de pintades contraries a ell, obrí el micròfon sentenciant "Vosaltres destigeu la Revolució, però jo tinc amb mi l'esperit immortal de Japó: l'Emperador!" Un estudiant li replicà "Mishima escriu molt sobre l'Emperador. Ho fa perquè l'Emperador ja no existeix. Aquesta inexistència representa per Mishima la màxima bellesa. Perquè llavors fa el ruc constantment? Hauria de deures a l'estètica. En lloc d'això no para de donar la tabarra i la bellesa, reencarnada en l'Emperador, queda doncs destrossada". Mishima respongué: "em sento tocat per les vostres patròtiques declaracions. Voleu conservar la bellesa de la imatge de l'Emperador i, per aconsegur-ho, pretén que jo em quedi al meu estudi" això va fer esclatar de riure els alumntes de la sala. Acabada aquesta jornada, uns pocs membres del sindicat acompanyaren a l'escriptor, fins al seu cotxe per evitar que ningú pogués agredir-lo. Arribats a l'aparcament allà esperaven els membres del Tate-no-kai, preparats per defensar el seu cabdill si fos necessari. Els dos grups es mantingueren en silenci. 

Mishima a la tarima, rodejat de pintades en contraries a ell

En un d'aquests col·loquis un estudiant li digué "si una cultura com aquesta és una tradició, llavors s'ha de destruir la tradició" i Mishima respon: "la cultura no pot entendres en termes marxistes de la interpretació de la història com la lluita de classes. Totes les filosofies fracassen  quan teoritzen sobre la literatura i l'art. Recordareu que quan Kant, a la Crítica de la raó pura, pretén captar l'essència de la bellesa s'equivoca inequívocament. El mateix passa amb Heggel quan aspira a organitzar la cultura en un sistema. Si mai va existir un marxista que entengué la cultura -diu Mishima- aquest és Trotski.  Trotski mantenia que el Govern ha de lliurar-se a la dictadura del proletariat , però que la cultura és un fenomen burgés que pot sobreviure com a tal. Com a resultat, únicament durant el període en que Trotski va mantenir el poder, la Unió Soviètica quelcom mereixedor del nom de cultura... Trotski importà l'art modern d'Europa i fou purgat per elements com vostè"  

Amfiteatre on s'hi trobaven 2500 alumnes

Aquella jornada de més de dues hores d'intercanvis d'idees i d'alguna broma  es va filmar per a la seva publicació que va ser un èxit rotund i es van esgotar les existències immediatament. Mishima, caracteritzat per la seva honradesa, cedí la meitat dels drets d'autor al sindicat estudiantil. Preguntat, en una entrevista, en què creia que el sindicat faria servir els seus guanys Mishima, en to humorístic, etzibà "Jo ho dedicaré a l'exèrcit Tate-no-kai, suposo que ells els faran servir  per cascs, porres i coctels-molotv. Tots contents".

Mishima respectava aquells nois que dedicaven la vida als llurs ideals, i en una de les trobades amb els alumnes els hi diu "M'uniré a vosaltres quan respecteu i defenseu la figura del Tenno" però malauradament el comunisme que defensaven aquests estudiants entrava en xoc frontal contra l'existència de l'Emperador. I en diverses ocasions trobem a Mishima rebutjant el comunisme "El comunisme és absolutament incompatible amb la nostra cultura nacional i teòricament incompatible amb l'existència de l'Emperador, que és l'únic i insubstituïble símbol de la nostra continuïtat històrica, uniformitat cultural i homogeneïtat ètnica". Aquesta sentència de Mishima l'entenia ell, el Tenno, tot el  Japó de llavors i els historiadors nipons actuals quan expliquen que la rendició del Japó durant la Segona Guerra Mundial fou deguda a l'entrada de la URSS en el conflicte bèlic i no pas, com des d'Occident s'acata, a la bomba nuclear dels Estats Units sobre Hiroshima i Nagasaki. Hiro-Hito, l'Emperador, va veure que la derrota amb els dos fronts, els EEUU i la URSS, era segura i preferí rendir-se davant dels americans que, tot i les seves represàlies, respectarien la Casa Imperial i la figura de l'Emperador. En canvi la Unió Soviètica no hagués dubtat en suprimir qualsevol simbologia que representés al Tenno i amb ell tota la cultura japonesa.

Hiro-Hito Tenno ho va tenir clar llavors i després també Mishima: per assegurar la continuïtat de la cultura japonesa calia evitar a tota costa el comunisme, ja fos provinent de la Unió Soviètica o bé dels propis estudiants del Japó si no es volia acabar com el relat escrit  el 1960 de Sichiro Fukazawa. Aquesta obra fictícia parla d'una revolució comunista que decapita a tota la Família Imperial. Segons explica Isidro-Juan Palacios a la seva obra, en castellà, Yukio Mishma. Vida y muerte del último samurai, aquesta història de Fukazawa  va fer que grups del Uyoku Dantai, de tendències dretanes, es revoltessin contra aquest escriptor i la revista on s'havia publicat. El punt calent va arribar quan un d'aquests joves, anomenat Komori, assaltà la casa del president de la revista on es va editar el relat agredint a la mestressa de casa i assassinant a una jove. Mishima es va veure involucrat en aquest afer perquè corria el rumor que ell havia avalat el relat del jove Fukazawa, de res va servir que ell ho desmentís, i també va rebre amenaces dels grups de dreta dura. Això es va sumar a les veus de l'opinió pública, de finals dels 50, que deien que Mishima abraçava idees esquerranes i va acabar amb el resultat que se'l convidés a afiliar-se al Partit Comunista. Mishima condemnà l'atac de Komori des del primer moment i el titllà de covard.

Avancem ara uns anys on veurem que Mishima marca un inici polític a la seva vida. A l'any 1966 i passats uns mesos de la seva participació a la pel·lícula del drama del tinent Takeyama, Mishima publicarà un relat anomenat Eirei, no Koe, que alertarà al públic de la seva vocació política desconeguda fins aquell moment. La traducció del nom seria Les veus dels esperits dels herois i que l'autor en dirà que "el vaig escriure involuntàriament i com si estigués posseït". Als comunistes -com s'ha dit- els desagradà l'exaltació nostàlgica de l'ideari imperialista, i a la dreta la crítica que fa a l'emperador Hiro-Hito (1901-1989).

Després d'aquests fets realitzarà un aproximament en el que es coneix com a moviments imperialistes. Aquests es divideixen en  grups de joves escriptors i organitzacions polítiques universitàries. En el cas dels escriptors, són ells mateixos que van a buscar a Mishima però aquest s'acaba deceben i per tant distanciant en veure que aquests joves il·lustrats són homes de lletres però no pas d'acció i que en ell busquen agafar notorietat però no pas el seu lideratge. En el cas dels universitaris, és ben diferent, ja que veuen en Mishima un el perill de ser objecte d'alguna extravagància de l'escriptor i temen ser caricaturitzats per sempre. Tot i això Mishima aconsegueix que alguns d'aquests joves el segueixin en la construcció del Tate-no-kai però anirà perdent adeptes  provinents d'aquestes organitzacions a mesura que es deixa portar excessivament. 

Així doncs veiem que Mishima no acaba de quallar en el moviment imperialista arran de la seva actitud massa bel·ligerant per uns i massa exagerada per altres. Ja hem dit que Mishima no suporta que el titllin de feixista i el sentiment en entre ell i el moviment japonès més proper al nazisme és recíproc. Aquests es senten ofesos cada vegada que titllen Mishima de nazi ja que se senten ridiculitzats per les idees extravagants posades en escena per Yukio, per la oposició a exercir la violència i per els rumors sobre la seva orientació sexual.

Dirigint-se al corresponsals estrangers, Y.M. declar: "Els que em qualifiquen de feixista ni m'entenen a mi, ni al feixisme, ni a la història de Japó" . Als diaris de Tokyo podem veure dures crítiques als seus compatriotes que l'acusen d'imperialista-militarista "El militarisme de la preguerra correspon a l'esperit d'un exèrcit modernitzat i format segons els canons occidentals, que beu del nazisme i feixisme. El tradicional esperit japonès no té res a veure amb el militarisme que ens va conduir a la Segona Guerra Mundial. El vell esperit samurai va anar desapareixent precisament per convertir-nos en un país industrialitzat i amb un exèrcit com aquell". Declaracions que podrem trobar publicades al The New York Times de novembre de 1970.

Pel que fa a l'Emperador, a molts ens semblarà absurd que una persona tant preparada intel·lectualment com Y. Mishima pretengui divinitzar la figura de l'Emperador, i de fet no és així. Al Japó l'Emperador Tenno és un símbol, una síntesi cultural de Japó que prové d'una família amb orígens divins. El primer Emperador del Japó és l'Emperador Jimmu Tenno i és descendent directe de la deesa del sòl, Amaterasu-Omi-Kami.

 

Que al lector català li costi d'entendre aquest fet és degut a que el Tenno no és l'equivalent a les monarquies occidentals ni a la religió cristiana. Així doncs, veiem que el retret que Y.M. fa al Tenno és que arran de la deformació de la Institució Imperial el Japó ha perdut les seves arrels culturals. Mishima no troba l'inici a la postguerra sinó al segle passat, on durant el període Meji l'Emperador  assoleix un rol més polític.

Mishima marcarà distàncies amb el feixisme i farà dures crítiques al comunisme, segurament al trobar que ambdues idiologies són foranes i  no entenen al Japó que ell vol recuperar, de la mateixa manera criticarà el capitalisme al qual, tot i reconèixer que dóna prosperitat, vincularà amb el buit espiritual d'occident, "rebutgem el pensament que aspira a una millor societat, perquè les accions orientades al futur neguen la maduresa de la cultura, la noblesa de les tradicions i busca transformar l'insubstituïble ara per complert en un procés cap a la revolució".
 
Certament els estudiosos japonesos no aconsegueixen posar-se d'acord entorn la figura de Yukio Mishima per la dualitat dels seus manifests i declaracions.