Es comunica que:
- S'ha creat l'apartat Articles propis al blog per tal de recopilar els articles que des d'aquí s'escriguin i que estiguin indexats.
- S'ha actualitzat l'Espanya de Mishima aportant nova informació i corregint algunes part del text.
diumenge, 21 d’agost del 2022
Nova actualització al blog
dijous, 18 d’agost del 2022
Sentir-se viu per poder morir: Yukio Mishima
El següent article havia de ser publicat a la revista SPOR número 3 però malauradament la revista no va passar del número 1. Des d'aquí volem donar el màxim suport a les iniciatives d'aquest tipus i en especial a la gent que hi ha al darrera de la revista SPOR.
És possible que a alguns lectors els soni el nom de Yukio Mishima, en realitat Kimitake Hirakoa, ja sigui pel gran llegat d'obres escrites que el van portar a ser candidat fins a tres vegades Premi Nobel de Literatura o bé per la seva peculiar mort, de la qual faré esment més endavant. Mishima és un home de múltiples facetes i una d'elles, i motiu d'aquest article, és l'esport.
Yukio Mishima (1925-1970)
Nascut a Tòquio del 1925 va ser criat per la seva àvia Natsu, de pretensions aristocràtiques. L'àvia Natsu tenia por que el nen es fes mal o emmalaltís i no li deixava fer esport, ni educació física, ni el deixava jugar amb la resta de nois per considerar els jocs de nens perillosos, en canvi es passava els dies jugant amb les seves cosines a nines i a cuinetes. Aquest fet va fer de Mishima un nen nyicris, poruc i, malauradament per a la Sra. Natsu, malaltís que patiria dolors de panxa.
El 1941 Japó entra en la Segona Guerra Mundial i l'any 1944 el nostre protagonista és cridat a fer de Kamikaze però arribat a l'anàlisi mèdic, aprofitant el seu aspecte físic i un refredat, va fer creure que tenia tuberculosi i en quedà desqualificat. Mishima sempre se n'avergonyirà d'aquest acte i arribarà a escriure a Confessions d'una màscara "... Vaig comprendre que en la meva vida futura mai arribaria a aconseguir un nivell de glòria que pogués justificar haver escapat de la mort a l'exèrcit" i "Vaig comprendre que no estava preparat per realitzar aquest sacrifici dignament". Mishima d'aquesta experiència en farà una ideologia i exposarà "... a més de buscar l'harmonia d'una mens sana in corpore sano... des de la infància sento en mi un impuls romàntic cap a la mort; per un tipus de mort que requereix com a vehicle un cos de perfecció clàssica... una figura tràgica i poderosa amb uns músculs esculturals és un requisit indispensable per a una mort noble i romàntica" així Mishima sempre sentirà menyspreu envers aquells intel·lectuals que només cuiden de la seva saviesa i no de l'embolcall que protegeix les seves idees, el cos.
Però no serà que arribi a aquestes conclusions fins després del seu viatge a Grècia. Mishima vivia amb una gran il·lusió el seu viatge al país dels grecs perquè allà hi buscava una cura "Grècia em curà de l'odi cap a mi mateix i de la meva soledat i despertà en mi una voluntat de salut en el sentit nietzscheà"[1]. Així doncs no hi va anar a buscar el seu jo interior o l'esperit, perquè això ja ho tenia al Japó, sinó allò que havia après dels clàssics grecs. Grècia era expressió i per això van ser capaços d'inventar l'arquitectura, l'escultura, la retòrica i l'Olimpiada, quatre conceptes que formen la saviesa del que és bell i que avui dia estan en el punt de mira del món modern.
Mishima des de llavors va agafar l'exercici físic més enllà del plaer, el va prendre com un deure i una obligació. El 1952 va començar a practicar la natació i la boxa, el 1955 es va apuntar a un gimnàs per fer peses i culturisme, amb el temps li sumarà el Kendo que tan va odiar a l'escola i el karate. El nostre protagonista entrenava fins a 5 dies a la setmana i no perdonava cap entrenament, ja podia trobar-se malament, estar cansat o tenir visites de l'estranger per feina o amistats, inclús si viatjava a buscava un gimnàs. I és que Mishima va organitzar el seu dia de manera que a la tarda anava al gimnàs i l’escriptura, la realitzava a partir de la mitja nit fins a les sis del matí. Això no l'impedí mai de ser un bon marit i un bon pare però va prioritzar la seva rehabilitació corporal i com ell mateix dirà "els dolors d'estómac van desaparèixer" al cap d'un any d'exercici.
Els èxits de Mishima es van fer palesos quan el 1963 l'editorial Shogakukan de diccionaris va demanar a Mishima de fotografiar-lo per a la definició de la paraula "Culturisme" o quan el 1968 fou V dan en Kendo en tant sols nou anys. En aquesta pràctica Yukio veu "el mateix Japó, enterrat dins meu... un crit del que s'avergonyeix el Japó a dia d'avui, afanyant-se en suprimir-lo. Els crits dels homes del Kendo desperten el fantasma del Passat Nipó" tal com va declarar en un article publicat post mortem a la revista Illustred Sports.
Per a Mishima l'acció esportiva no era com la que coneixem avui als gimnasos comercials on tothom va amb la seva música i sembla que costi compartir una màquina o guardar els pesos al seu lloc. Per a Mishima i els seus companys era passar de l'individualisme a una doctrina de grup "vaig entendre que només el grup —mitjançant la participació del patiment del grup—podia el cos atènyer el nivell en què era possible guaitar el que és diví, es requeria una dissolució de la individualitat. El caràcter tràgic del grup era així mateix necessari, aquella actitud que constantment treu el grup de l'abandó i el sopor en què té tendència a caure, i d'allà a la mort, que és el patiment definitiu. El grup ha d'estar obert a la mort, per tant significa que el grup ha d'estar format per una comunitat de guerrers". [2]
Tal era la unitat del grup que Yöko Hiraoka, la seva dona, va haver de posar fre a les reunions que el seu marit duia a casa amb els seus companys. Es quedaven nus amb calça, s'impregnaven amb oli els músculs i es deixaven fotografiar per un fotògraf mentre xerraven, compartien experiències i reien.
A través de l'esport el nostre protagonista es va trobar viu i va ser així com s'adonà que tenia l'oportunitat de corregir la deshonra que arrossegarà 26 anys fins el dia de la seva mort "Per a una mort romànticament noble, era imprescindible un físic imponent i una musculatura estructural. Tota confrontació entre una carn dèbil i fofa i la mort em semblava ridículament inapropiada" [3]. Per morir hom s'ha de sentir viu, sinó vol dir que ets un mort en vida. El 25 de novembre de 1970, en els fets del que es coneix com l'Incident, Yukio Mishima i un dels seus deixebles practicaran l'últim seppuku conegut al Japó. El desenvolupament d'aquest fet no ve al cas d'aquest article i us convido a investigar-ho vosaltres mateixos.
He volgut explicar la història de Mishima, perquè entre moltes altres coses, ensenya que la superació d'un mateix existeix amb disciplina i constància. Mishima passa de tenir mals de panxa a no tenir problemes digestius, de ser un nyicris a ser el representant de la paraula culturisme al diccionari, d'odiar les classes de Kendo a assolir el V dan i de deshonrar el seu país en guerra a oferir el seu sacrifici per alertar d'un Japó en decadència. Mishima ens mostra que l'equilibri transcorre entre l'esperit i el cos i que l'esperit no és un una unitat solitària que vaga per l'univers sinó que conviu amb els àtoms que formen el nostre cos.
"Crec que la vida dels joves —i no tant sols d'aquests sinó de tots els intel·lectuals— ha de transcórrer entre el Gimnàs i l'Àgora".[4]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)